Entrevista concedida a liternauta.es

Carles Cano. València 1957. Llicenciat en Filologia Valenciana. Durant més de 20 anys va treballar com a professor de llengua i literatura. Actualment viu del Conte. Autor de Literatura Infantil i Juvenil, amb més de 50 llibres publicats en diverses llengües. Ha treballat com a guionista de ràdio, televisió, i còmics, així com autor teatral i contacontes.

Com a narrador oral ha participat en diversos festivals internacionals com la Maratón de Guadalajara, el festival internacional de los Silos (Tenerife) Un Madrid de Cuentos, “En Veu alta” (Vilafranca del Penedés), o en els festivals de narradors en llengua Catalana de Pont de Suert (Lleida) o Torredembarra (Tarragona) entre altres. També ha contat per tot el territori espanyol i ha actuat diverses vegades al Marroc, Guinea Equatorial, França i el Regne Unit.

Ha rebut diversos premis entre ells el “Premio Lazarillo” en 1994 per “Te pillé Caperucita” (ed. Bruño) el Premon “Samaruc” dels bibliotecaris valencians en 1996, I el premi “Hospital Sant Joan de Déu” de 2008 per. “Per un botó”. Ha sigut seleccionat en la llista d’honor de la C.C.I en els anys 1995 i 1998 i La seua obra ‘¿En qué es diferencian el blanco y el negro?’ (Aura Comunicació) I “Te pillé Caperucita”(Bruño) van ser selecionades per als “Withe Raven” per la Jugend Bibliothek de Munic en 1996.

Paco Giménez. Nascut a València en 1954. Autodidacta. En 1974 començà la seua tasca professional com a il.lustrador i dissenyador gràfic. Des de 1982 el seu treball se centra principalment en el sector infantil i juvenil: contes i novel·les, llibres de text, jocs i quaderns didàctics, historietes, cartells, exposicions, conferències, taules redones, jurats, … i encontres d’animació lectora en centres escolars i biblioteques. Habitualment forma tàndem amb l’escritor Carles Cano.

· Ha il.lustrat més de 100 llibres i materials didàctics, amés d’historieta gràfica. També ha dissenyat prop de 40, dels quals 16 son col.leccions.

· Va rebre en l’any 1989 el “Premio Lazarillo” del Ministerio de Cultura per l’obra Història d’una recepta. I en 2003, el “Premi al llibre en valencià millor il.lustrat de 2002”, de la Conselleria de Cultura, per l’obra Els dos gegants de Sant Marcel·lí (Denes Ed.). La seua obra En qué se diferèncien el blanc i el negre? (Aura Comunicació) fou sel·lecionada “Withe Raven” en l’any 1996 per la Juguend Bibliothek de Munich.

· Ha estat fundador, president i vicepresident de l’Associació Professional d’Il·lustradors de València i cofudador i secretari de la Federación de Asociaciones de Ilustradores Profesionales.

–En la teua autobiografia dius que has treballat de “fuster, tallista, cambrer, professor de ball, locutor i guionista de ràdio i televisió, contacontes i professor d’Institut”, Què més t’agradaria fer?

–M’agraden especialment les coses noves i m’encantaria saber pintar, o dibuixar o tocar algun instrument musical, però per a tot açò hauria d’emprar molt de temps i crec que això es quedarà per a una altra vida. El que sí que estic fent és aprendre anglès i practique de tant en tant el meu italià macarrònic.

–Què va fer llançar-te al món de la literatura infantil i juvenil?

–Una aposta. Vaig apostar amb un amic al fet que era capaç d’escriure 10 pàgines per a presentar-les a un concurs de contes. Vaig guanyar l’aposta, el concurs, per descomptat que no, donaven un suculent premi i era el primer que escrivia, però li’l vaig ensenyar als meus amics als quals els va semblar molt bé el meu text i em van animar a seguir escrivint. I ací seguisc, apostant contra mi mateix a veure si sóc capaç d’escriure sempre una altra cosa més.

–Recordes algun llibre que marcara la teua infància?

–Els de Julio Verne de la col.lecció Bruguera, especialment 20.000 llegües de viatge submarí, L’Illa Misteriosa i Viatge al centre de la Terra.

–De tot el que has realitzat fins ara, què és el que més t’omple?

–Uf, que difícil escollir! Em vaig divertir molt fent un programa de ràdio en Radio Nou, El Trencanous. Era un programa infantil molt disbauxat que tenia més audiència adulta que infantil, en el qual feia de locutor i guionista. Però també gaudisc molt explicant contes i quan els xavals m’expliquen com de bé que s’ho han passat llegint algun llibre meu, he de contenir la respiració per a poder passar per les portes.

–En 1994 vas obtenir el Premi Lazarillo de creació literària per T’he agafat, Caputxeta. Què té aquest llibre que no tinguen els altres?

–És d’aqueixos llibres que naixen amb estel, era la primera vegada que el premi Lazarillo s’obria a altres gèneres que no foren solament la narrativa i crec que va guanyar per unanimitat. Em sembla que estava en estat de gràcia quan el vaig escriure, porta 20 edicions en castellà i 12 en valencià, uns 75.000 llibres venuts, que per a una obra de teatre està molt bé. A més, com no té grans complicacions tècniques i hi ha un munt de personatges, és una de les obres més representades en col·legis de tota Espanya i els professors i els xics sempre m’agraeixen com de divertit que ha estat muntar-la. En aquests moments una companyia brasilera l’està representant en Sao Paulo. I s’ha representat també a Londres i a Brussel·les per companyies de teatre infantil.

–Explica’ns una mica més, com és el teu procés creatiu? O els teus objectius abans d’iniciar una activitat de contacontes.

–Ostres, això dóna per a una tesi doctoral, però us diré que el meu procés creatiu a voltes parteix d’una idea, açò sempre és el més difícil, tenir una bona idea: potent, original o divertida. A voltes se m’ocorren anant pel carrer, en el moment que estic entrant en el territori dels somnis o veient una pel·lícula o llegint. Altres vegades la cosa parteix d’un encàrrec: “Has de fer un conte per a xiquets de 6 a 8 anys en el qual aparega algun personatge clàssic”. Però moltes vegades m’assec davant de l’ordinador a veure que ix. En l’últim conte que estic escrivint em vaig asseure i vaig escriure: “Hi havia una vegada una princesa que es deia Totpamí…” i a partir d’ací vaig seguir. Al remat van eixir 45 pàgines, li han passat munts de coses a aquesta princesa capritxosa que no sap el que vol i per això ho vol tot.

Els meus objectius a l’hora d’explicar contes són divertir, fer pensar, fer que el temps es detinga, aconseguir ficar en la història als oïdors, siguen adults o xiquets i que m’acompanyen durant una hora pel territori de hi havia una vegada… on qualsevol cosa pot succeir.

–En boolino estem convençuts que hem d’aconseguir que les xiquetes i els xiquets lligen més, perquè es divertisquen i, a més, quan siguen adolescents i adults seguisquen fent-ho, i hagen desenvolupat més les seues capacitats cognitives. Què els recomanes als pares que volen que els seus fills siguen bons lectors?

–Primer que els canten i els expliquen a l’hora de dormir, que els acompanyen al món inquietant dels somnis amb històries meravelloses, després que els lligen i que ells lligen també. Si un xiquet veu que el seu pare i la seua mare lligen, que es diverteixen, que s’ho passen bé, segurament també ells voldran llegir.

–Actualment comptem amb altres nous formats o suports en els quals poder llegir. Creus que són compatibles les diferents opcions de lectura? O, per contra, creus que en deu anys el paper s’extingirà?

–Per descomptat que són compatibles, ja llegim tots molt en pantalles. I no, no crec que en 10 anys s’extingisca el paper, encara hi ha moltes sensacions que té el paper i no té la pantalla: l’olor, la textura, el pes, la presència física del llibre… tot açò no pot suplir-ho la pantalla. El llibre no és sol contingut, també continent, forma.

–Per a finalitzar, abusant de l’oportunitat brindada, ens atrevim a demanar-te que ens recomanes alguns llibres per a aconseguir despertar en els nostres xicotets l’amor per la lectura.

–Hi ha tal quantitat de bons llibres que és difícil escollir però bé, allà van alguns dels meus favorits: On viuen els monstres de Maurice Sendak, Frederick de Leo Lionni, Rodolfo i la Bèstia Monstruosa de Tony Ross, El pirata que va voler capturar la lluna, Sapo i Sepo d’Arnold Lobell, Melmelada d’anxoves de Carmen Santonja, Quan de nit truquen a la porta de Xabier Ponte Docampo, Més música mestre! de Miquel Desclot, Alicia en el país de la meravelles de Lewis Carroll, Tot Roald Dhal, especialment Contes en vers per a xiquets perversos, La vertadera Història de la princesa i el drac de J. L. Alonso de Santos, tot Rodari, per a més majorets qualsevol de Juan Manuel Gisbert i, per descomptat, els clàssics: Grimm, Perrault, Els Contes a la vora del foc d’Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes d’Enric Valor…

(s/a. “Boolino entrevista al Carles Cano”, Boolino. Revista digital, 17 de desembre de 2012)

–No es la primera vez que acude a Los Silos, al Festival Internacional del Cuento ¿qué le atrae de esta cita?

–Muchas cosas, aparte de los encantos de la isla y de la amabilidad de sus organizadores (qué bien empiezo) me gusta mucho el contacto con otros narradores, algunos amigos o conocidos, otros totalmente nuevos; escuchar sus historias, aprender cosas nuevas… También contar en un lapso pequeño de tiempo para públicos muy diferentes.

–¿Cree que la cultura y la literatura en España están necesitadas de más encuentros de este tipo?

–Decididamente sí, la literatura oral, a parte de sus valores intrínsecos como desarrollar la empatia, la imaginación, enseñar a escuchar, crear maravillosos lazos intergeneracionales, ayudar a crecer, etc, etc. Crea puentes, abre puertas, sobre todo para los más pequeños, hacia la lectura, hacia la literatura escrita. Fíjate si eso es importante.

–¿Considera que se podría llevar al sistema educativo reglado este concepto de animación a la lectura que motivó su creación hace 17 años?

–Por supuesto, en las clases hacen falta muchos cuentos, por las razones que he expuesto más arriba y porque desarrollan una corriente de afecto entre los maestros y los alumnos que ninguna otra cosa genera. Y el afecto, como se ha venido demostrando en los últimos años, es una de las cosas más importantes y a tener en cuenta en los procesos de aprendizaje.

–Usted ha hecho de su vida “un cuento”: ha sido carpintero, profesor de baile y de instituto, locutor y guionista de radio y televisión y desde luego, narrador oral. En sus libros, además, queda explícita su vocación docente partiendo de sus conocimientos como licenciado en filología. Sus textos ¿Qué porcentaje se nutren de estas experiencias vitales, cuáles de conocimientos?

–Todo se aprovecha, como decía Pere Calders, uno de mis cuentistas favoritos. Un escritor es una especie de vampiro que aprovecha cualquier experiencia para reflejarla en sus escritos. En este sentido, claro que me he nutrido de mi peripecia vital por lo que respecta a situaciones, vocabulario, personajes; aunque también, por supuesto, de mis conocimientos y de toda la información que ahora tenemos, increíblemente a un ¡clic!

–Sus textos suelen estar cargados de análisis y crítica social mediante la ironía, el sarcasmo y, en textos teatrales como Te pillé, Caperucita, incluso del disparate absurdo. ¿Es el humor el mejor vehículo para hacer reflexionar y captar al lector-espectador infantil, juvenil y adulto o cada etapa requiere un estilo y formas diferentes?

–El humor es uno de los mejores vehículos para hacer reflexionar a todo el mundo, de cualquier edad. Desde un punto de vista irónico, sarcástico, desde una visión amable o ácida, puedes reírte de ti mismo y de esta sociedad, muchas veces absurda, en que vivimos. Para mi es lo más facil y lo que mejor me sale. Me encantaría escribir tragedias o novelas negrísimas, pero no sé si sabría hacerlo.

–En cuanto a su faceta en los medios de comunicación, ¿considera que radios, prensa y televisión actualmente hacen buen uso del lenguaje?

–Pues dada la cantidad de gazapos que los mismos medios de comunicación nos muestran de vez en cuando, en un ejercicio de autocrítica que les honra, no parece que hagan muy buen uso del lenguaje. Quizá en las facultades de periodismo se debería enseñar un poco más de lengua.

–Desde su punto de vista ¿transmiten conocimientos y valores hoy en día los medios de comunicación?. ¿Cómo cree que tratan la cultura?

–Claro que transmiten valores y conocimientos, otra cosa es que esos valores y conocimientos sean “valiosos” o interesantes des del punto de vista humanístico, pero transmitir transmiten. La cultura, en una metáfora ya muy gastada, es la Cenicienta de los medios, solo hay que ver el espacio que ocupa en los telediarios respecto de los deportes por ejemplo. Eso por no compararla con los programas del corazón, claro.

–En el año 2000 se atrevió con la poesía visual ¿continuará experimentando con este género aglutinador de otros muchos géneros?

–Espero que sí, de hecho ya hace tiempo que tengo en mente una nueva exposición. Solo necesito un poco de tiempo, un colaborador gráfico y algo de dinero, o sea casi nada.

–Buena parte de su obra literaria está dedicada al público infantil ¿ha pensado en dedicar a los más pequeños en exclusiva, obras de poesía visual?

–Yo intento hacer literatura y poesia visual para todo el mundo, y al igual que mis obras para niños también las leen los adultos, también mis exposiciones de poesia visual han sido muchas veces visitadas por niños, y por lo que cuentan, en general, las han disfrutado. Quizá no hayan captado todos los matices, pero la visión limpia, sin prejuicios, de los niños, siempre me ha aportado ideas y me ha parecido muy interesante.

–En las dos muestras que ha creado utiliza elementos de la vida tan cotidianos como cartas y manzanas, en las que incide en el humor y la ironía. ¿qué valor tiene la observación de los objetos y hechos cotidianos en el conocimiento, en la cultura y en la literatura en concreto? ¿es esa observación el punto de partida de la poesía visual?

–Un poeta sea discursivo, visual u objetual, siempre mira el mundo desde otro punto de vista, nos abre ventanas y nos muestra cosas que estaban delante de nuestras narices y nunca las habíamos visto así, esa es para mi la maravilla de la poesía: el descubrimiento del mundo. Yo creo que eso, hablar de los sentimentos, de las emociones, de las cosas, de los seres, como si fuera la primera vez, es la gran magia de la poesía, sea cual sea la forma en que se manifieste.

–¿Se considera usted un polifacético de la palabra?

–¡Uff!, me considero alguien a quien le encanta jugar con la lengua, con los dobles sentidos, con las frases hechas tomadas al pie de la letra, con la música de las palabras… alguien, en fin, que ama profundamente el lenguaje.

–¿Es el arte el mejor recurso para reponer los valores sociales, en peligro en tiempos de crisis?

–No sé si el mejor, pero desde luego es un buen medio para hablar de valores como la amistad, la solidaridad, la comprensión, el esfuerzo, la innovación, la alegria…valores que nos van a hacer falta para salir de este hoyo en el que estamos metidos.

(s/a. “Entrevista a Carles Cano. Festival Internacional del Cuento de Los Silos, Tenerife”, Mnemósyne, desembre de 2011)

–Quan, com i perquè vas decidir fer-te escriptor?

–Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d’escriure un conte per al concurs i vaig guanyar jo (l’aposta, no el concurs) però als meus amics els va agradar el conte i m’animaren a seguir. Això va ser l’any 80 més o menys.

–Quin és l’art que mès t’agrada de tots?

–Arts, l’escriptura, el cinema i la pintura, per este ordre.

–D’on et ve l’afició d’escriure llibres? De xicotet t’agradava escriure?

–Ho he explicat més amunt, de tota manera vaig descobrir que tenia una facilitat innata per a contar històries de menut. Mireu, a la meua època els xiquets el diumenge anàvem al cinema i véiem dues o tres pel·lícules; el dilluns a l’hora del pati ens les contavem i tots volíen que contara jo perquè jo contava molt bé.

–Eres molt famós?

–No, els escriptors, llevat d’algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil en Espanya, sí sóc conegut.

–Quin és el teu menjar favorit?

–M’agrada molt menjar i m’agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.

–Quin és el lloc que més t’agrada?

–M’agrada molt la meua ciutat, València, però també Barcelona, Sevilla i ciutats més menudes com Conca o Salamanca. De l’estranger m’agraden molt París, Londres, Estambul i en general totes les ciutats italianes on m’agrada molt anar i practicar el meu italià macarrònic.

–Per a quines editorials has publicat llibres? Són moltes?

–A veure: Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La Galera, Toray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., San Pablo, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.

–Quin va ser el teu primer llibre?

–Les aventures de Potaconill. El vaig escriure en l’any 81, així que compteu si té anys.

–Els il.lustradors del teus contes són amics teus, els tries tú?

–En alguns casos sí, tinc molts llibres publicats amb Paco Giménez, que és molt amic meu i també amb Carlos Ortín i Miguel Calatayud que també són amics meus. Però en altres casos no els conec personalment però sí la seua obra i sempre em preocupe de consensuar, de ficar-me d’acord amb l’editorial per triar l’il.lustrador més adequat per a cada conte.

–T’han inspirat els teus fill algun conte?

–Sí, vaig escriure una sèrie pensant en ells, la sèrie dels “NO VULL!” No vull anar a l’escola!, No vull menjar!, No vull banyar-me!, No vull posar-me aquesta roba! i No vull anar a dormir!. També hi ha un conte “El xiquet que va apagar la lluna” que està inclós en Contes per a tot l’any que va ser un regal del meu fill Carles quan era molt menut: vam pujar al terrat per veure un eclipsi i quan va veure la lluna bufà, com si volguera apagar-la. Va ser tan màgic que li vaig fer un conte.

–Els contes, com els escrius, a mà o a l’ordinador?

–Quasi sempre la primera idea, que pot ser una línea, l’escric a mà. I després ja la treballe a l’ordinador, que és una ferramenta meravellosa, però que per ell a soles no fa res, si tu no tens idees al cap, el millor ordinador del món no t’escriurà res.

–De xicotet a quins jocs jugaves?

–Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem a futbol, a fer cabanes (vam fer una una vegada amb basquets de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb els tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb el “Juegos reunidos Geyper”, una col.lecció de jocs de taula.

–Quin ès el millor escriptor per a tu?

–A mi el que més m’agrada és Jorge Luis Borges, però també m’agrada molt Pere Calders, Gabriel Garcia Márquez, Paul Auster o Vicent Andrés Estellés, i dels que fan Literatura infantil i Juvenil el meu preferit és Roald Dhal.

–Eres feliç escrivint?

–Sí! És molt emocionant, i quan acabes un conte que et portava de cap, més.

(Bea, Carla i Lydia, alumnes de 5é, periodistes de A l’atac! Periòdic escolar del CEIP Pare Català de Benimaclet, València, 2010)”>

Com a narrador oral ha participat en diversos festivals internacionals com la Maratón de Guadalajara, el festival internacional de les Sitges (Tenerife) Un Madrid de Contes, “En Veu alta” (Vilafranca del Penedés), o en els festivals de narradors en llengua Catalana de Pont de Suert (Lleida) Torredembarra (Tarragona) entre altres. També ha contat per tot el territori espanyol i ha actuat diverses vegades al Marroc, Guinea Equatorial, França i el Regne Unit.

Ha rebut diversos premis entre ells el “Premio Lazarillo” a 1994 a & quot; Et Pille Caputxeta” (i. Bruño) el Premon “Samaruc” dels bibliotecaris valencians en 1996, I el premi “Hospital Sant Joan de Déu” de 2008 per. & Quot; El & quot;. Ha sigut seleccionat en la llista d’honor de la C.C.I en els anys 1995 jo 1998 i La Seua obra ‘En què és diferencien el blanc i el negre?’ (Aura Comunicació) El & quot; Et Pille Caputxeta & quot;(Bruño) van ser selecionades per als “Withe Raven” per la Jugend Bibliothek de Munic el 1996.

Paco Giménez. Nascut a València en 1954. Autodidacta. En 1974 començà la seua tasca professional com a il.lustrador i dissenyador gràfic. Des de 1982 el seu treball se centra principalment en el sector infantil i juvenil: Contes i novel·la·la, llibres de text, jocs i quaderns didàctics, historietes, cartells, exposicions, conferències, taules redones, jurats, … i encontres d’animació lectora en centres escolars i biblioteques. Habitualment forma tàndem amb l’escritor Carles Cano.

· Ha il.lustrat més de 100 llibres i materials didàctics, amés d’historieta gràfica. També ha dissenyat prop de 40, dels quals 16 fill col.leccions.

· Va rebre en l’any 1989 i & quot; Premi Lazarillo” del Ministerio de Cultura per l’obra Història d’una recepta. I ÉS 2003, el “Premi al llibre en valencià millor il.lustrat de 2002”, de la Conselleria de Cultura, per l’obra Els dos gegants de Sant Marcel·punt (Denes Ed.). La seua obra En qué se diComunicació Auranc i el negre? (Aura Comunicació) fou sel·lecionada & quot; Withe Cuervo” en l’any 1996 per la Juguend Bibliothek de Munic.

· Ha Estat fundador, president i vicepresident de l’Associació Professional d’Il·Il·lustradors de València i cofudador i secretari de la Federació d’Associacions d’Il·lustradors Professionals.

–En la teua autobiografia dius que has treballat de “fuster, garatge, cambrer, professor de ball, Locutor el guionista Televisió de Ràdio, contacontes i professor d’Institut”, Què més t’agradaria fer?

–M’agraden especialment les coses noves i m’encantaria saber pintar, la Dibuixar el musical som instrument de joc, però per a tot açò hauria d’emprar molt de temps i crec que això es quedarà per a una altra vida. El que sí que estic fent és aprendre anglès i practique de tant en tant el meu italià macarrònic.

–Què va fer llançar-te al món de la literatura infantil i juvenil?

–Recordes algun llibre que marcara la teua infància?

–Els de Julio Verne de la col.lecció Bruguera, especialment 20.000 llegües de viatge submarí, L’Illa Misteriosa i Viatge al centre de la Terra.

–De tot el que has realitzat fins ara, què és el que més t’omple?

-Uf, que difícil escollir! Em vaig divertir molt fent un programa de ràdio en Radio Nou, El Trencanous. Era un programa infantil molt disbauxat que tenia més audiència adulta que infantil, en el qual feia de locutor i guionista. Però també gaudisc molt explicant contes i quan els xavals m’expliquen com de bé que s’ho han passat llegint algun llibre meu, he de contenir la respiració per a poder passar per les portes.

-En 1994 vas obtenir el Premi Lazarillo de creació literària per T’he agafat, Caputxeta. Què té aquest llibre que no tinguen els altres?

–És d’aqueixos llibres que naixen amb estel, era la primera vegada que el premi Lazarillo s’obria a altres gèneres que no foren solament la narrativa i crec que va guanyar per unanimitat. Em sembla que estava en estat de gràcia quan el vaig escriure, port 20 edicions en castellà i 12 i València, nosaltres 75.000 llibres venuts, que per a una obra de teatre està molt bé. A més, com no té grans complicacions tècniques i hi ha un munt de personatges, és una de les obres més representades en col·legis de tota Espanya i els professors i els xics sempre m’agraeixen com de divertit que ha estat muntar-la. En aquests moments una companyia brasilera l’està representant en Sao Paulo. I s’ha representat també a Londres i a Brussel·les per companyies de teatre infantil.

–Explica’ns una mica més, com és el teu procés creatiu? O els teus objectius abans d’iniciar una activitat de contacontes.

–Ostres, això dóna per a una tesi doctoral, però us diré que el meu procés creatiu a voltes parteix d’una idea, açò sempre és el més difícil, tenir una bona idea: potent, La diversió original. A voltes se m’ocorren anant pel carrer, en el moment que estic entrant en el territori dels somnis o veient una pel·lícula o llegint. Altres vegades la cosa parteix d’un encàrrec: “Has de fer un conte per a xiquets de 6 1 8 anys en el qual aparega algun personatge clàssic”. Però moltes vegades m’assec davant de l’ordinador a veure que ix. En l’últim conte que estic escrivint em vaig asseure i vaig escriure: “Hi havia una vegada una princesa que es deia Totpamí…” i a partir d’ací vaig seguir. Al remat van eixir 45 pàgines, li han passat munts de coses a aquesta princesa capritxosa que no sap el que vol i per això ho vol tot.

–Per descomptat que són compatibles, ja llegim tots molt en pantalles. Jo no, no crec que en 10 anys s’extingisca el paper, encara hi ha moltes sensacions que té el paper i no té la pantalla: l’olor, la textura, el pes, la presència física del llibre… tot açò no pot suplir-ho la pantalla. El llibre no és sol contingut, també continent, manera.

–Per a finalitzar, abusant de l’oportunitat brindada, ens atrevim a demanar-te que ens recomanes alguns llibres per a aconseguir despertar en els nostres xicotets l’amor per la lectura.

–Hi ha tal quantitat de bons llibres que és difícil escollir però bé, allà van alguns dels meus favorits: On viuen els monstres de Maurice Sendak, Frederick de Leo Lionni, Rodolfo i Bèstia Monstruosa per Tony Ross, El pirata que va voler capturar la lluna, Gripau del SEPO Arnold Lobell, Melmelada d’anxoves de Carmen Santonja, Quan de nit truquen a la porta de Xabier Ponte Docampo, Més música mestre! de Miquel Desclot, Alicia en el país de la meravelles de Lewis Carroll, Tot Roald Dhal, especialment Contes en vers per a xiquets perversos, La vertadera Història de la princesa i el drac de J. L. Alonso de Santos, Tot Rodari, per a més majorets qualsevol de Juan Manuel Gisbert i, per descomptat, els clàssics: Grimm, Perrault, Els Contes a la vora del foc d’Antonio Rodriguez Almodóvar, Les Rondalles Valencianes d’Enric Valor…

(s/a. “Boolino entrevista al Carles Cano”, Boolino. Revista digital, 17 de desembre de 2012)

-No És la primera vegada que acudeix a les Sitges, al Festival Internacional del Conte què l’atrau d’aquesta cita?

-Moltes Coses, a part dels encants de l’illa i de l’amabilitat dels seus organitzadors (que bé començo) m’agrada molt el contacte amb altres narradors, alguns amics o coneguts, altres totalment nous; escoltar les seves històries, aprendre coses noves … També comptar en un lapse petit de temps per a públics molt diferents.

Creu que la cultura i la literatura a Espanya estan necessitades de més trobades d’aquest tipus?

-Decididamente Si, la literatura oral, a part dels seus valors intrínsecs com desenvolupar l’empatia, la imaginació, ensenyar a escoltar, crear meravellosos llaços intergeneracionals, ajudar a créixer, etc, etc. Crea ponts, obre portes, sobretot per als més petits, cap a la lectura, cap a la literatura escrita. Fixa’t si això és important.

-Considera Que es podria portar al sistema educatiu reglat aquest concepte d’animació a la lectura que va motivar la seva creació fa 17 anys?

-És Clar, a les classes fan falta molts contes, per les raons que he exposat més amunt i perquè desenvolupen un corrent d’afecte entre els mestres i els alumnes que cap altra cosa genera. I l’afecte, com s’ha demostrat en els últims anys, és una de les coses més importants ia tenir en compte en els processos d’aprenentatge.

-Vostè Ha fet de la seva vida & quot; un conte & quot;: ha estat fuster, professor de ball i d’institut, locutor i guionista de ràdio i televisió i per descomptat, narrador oral,. En els seus llibres, més, queda explícita la seva vocació docent partint dels seus coneixements com a llicenciat en filologia. Els seus textos Quin percentatge es nodreixen d’aquestes experiències vitals, quins de coneixements?

-Tot S’aprofita, com ja he dit Pere Calders, un dels meus contistes favorits. Un escriptor és una espècie de vampir que aprofita qualsevol experiència per reflectir en els seus escrits. En aquest sentit, clar que m’he nodrit de la meva peripècia vital pel que fa a situacions, vocabulari, personatges; tot i que també, por supuesto, dels meus coneixeper descomptatota la informació que ara tenim, increïblement a un ¡clic!

-Els Seus textos solen estar carregats d’anàlisi i crítica social mitjançant la ironia, el sarcasme i, text com a teatre Gotcha, Caperucita, fins i toCaputxetaarat absurd. És l’humor el millor vehicle per fer reflexionar i captar el lector-espectador infantil, juvenil i adult o cada etapa requereix un estil i formes diferents?

-El Humor és un dels millors vehicles per fer reflexionar a tot el món, de qualsevol edat. Des d’un punt de vista irònic, sarcàstic, des d’una visió amable o àcida, pots riure de tu mateix i d’aquesta societat, moltes vegades absurda, en què vivim. Per a mi és el més fàcil i el que millor em surt. M’encanta escriure novel·les o drames molt negre, però no sé si sabria fer-ho.

-Pel Que fa a la seva faceta en els mitjans de comunicació, Considera que ràdios, premsa i televisió actualment fan bon ús del llenguatge?

-Doncs Donada la quantitat d’errors que els mateixos mitjans de comunicació ens mostren de tant en tant, en un exercici d’autocrítica que els honra, no sembla que facin molt bon ús del llenguatge. Potser en les facultats de periodisme d’ensenyar una mica més de llengua.

-Des Seu punt de vista ¿transmeten coneixements i valors avui en dia els mitjans de comunicació?. Com creu que tracten la cultura?

-És Clar que transmeten valors i coneixements, una altra cosa és que aquests valors i coneixements siguin & quot; valuosos” o interessants des del punt de vista humanístic, però transmetre transmeten. La cultura, en una metàfora ja molt gastada, és la Ventafocs dels mitjans, només cal veure l’espai que ocupa en els telenotícies respecte dels esports per exemple. Això per no comparar-la amb els programes del cor, clar.

-L’any 2000 es va atrevir amb la poesia visual ¿continuarà experimentant amb aquest gènere aglutinador de molts altres gèneres?

-Espero Que sí, de fet ja fa temps que tinc en ment una nova exposició. Només necessito una mica de temps, un col·laborador gràfic i una mica de diners, o gairebé res.

-Bona Part de la seva obra literària està dedicada al públic infantil ha pensat en dedicar als més petits en exclusiva, obres de poesia visual?

-Jo Intento fer literatura i poesia visual per a tothom, i de la mateixa manera que les meves obres per a nens també les llegeixen els adults, també les meves exposicions de poesia visual han estat moltes vegades visitades per nens, i pel que expliquen, i general, les han gaudit. Potser no hagin captat tots els matisos, però la visió neta, sense prejudicis, dels nens, sempre m’ha aportat idees i m’ha semblat molt interessant.

-En Les dues mostres que ha creat utilitza elements de la vida tan quotidians com cartes i pomes, en les que incideix en l’humor i la ironia. ¿Quin valor té l’observació dels objectes i fets quotidians en el coneixement, en la cultura i en la literatura en concret? ¿És aquesta observació el punt de partida de la poesia visual?

Un Poeta discursiu mar, o objectual visual, sempre mira el món des d’un altre punt de vista, ens obre finestres i ens mostra coses que estaven davant dels nostres nassos i no les havíem vist així, aquesta és per a mi la meravella de la poesia: el descobriment del món. Jo crec que això, parlar dels sentiments, de les emocions, de les coses, dels éssers, com si fos la primera vegada, és la gran màgia de la poesia, sigui quina sigui la forma en què es manifesti.

-Es Considera vostè un polifacètic de la paraula?

-¡Uff!, em considero algú a qui li encanta jugar amb la llengua, amb els dobles sentits, amb les frases fetes preses al peu de la lletra, amb la música de les paraules … algú, en fi, que estima profundament el llenguatge.

-És L’art el millor recurs per reposar els valors socials, en perill en temps de crisi?

-No Sé si el millor, però per descomptat és un bon mitjà per parlar de valors com l’amistat, la solidaritat, la comprensió, l’esforç, la innovació, l’alegria … valors que ens faran falta per sortir d’aquest forat en què estem ficats.

(s/a. & Quot; Entrevista amb Carles Cano. Festival Internacional del Conte de les Sitges, Tenerife & quot;, Mnemosyne, desembre de 2011)* * *

A l’atenció de, com i perquè vas decidir fer-te escriptor?

–Vaig decidir-me a ser escriptor per una aposta, un amic em va dir que hi havia un concurs literari en el qual donaven 100.000 pessetes (una barbaritat de diners) per 10 pàgines. Apostarem a veure qui era capaç d’escriure unsobrente per al concurs i vaig guanyar jo (la posta, no el concurs)pàginesls meus amics els va agradar el conte i m’animaren a seguir. Això va ser l’any 80 més o menys.

–Quin és l’art que mès t’agrada de tots?

-arts, l’escriptura, el cinema i la pintura, per la majoria de les comandes.

–D’on et ve l’afició d’escriure llibres? De xicotet t’agradava escriure?

–Eres molt famós?

-No, els escriptors, llevat d’algunes celebritats com J. K. Rowling, en general no som molt famosos, però dins del món de la Literatura Infantil i Juvenil en EspanyLa, sí sóc conegut.

–Quin és el teu menjar favorit?

–M’agrada molt menjar i m’agraden moltes coses, però especialment les botifarres de ceba.

–Quin és el lloc que més t’agrada?

–Per a quines editorials has publicat llibres? Són moltes?

–A veure: Anaya, Bruño, Bromera, Tàndem, Bullent, La GaBrunaToray, La Magrana, Edebé, Everest, Kalandraka, Faktoria K., Sant Pau, Alfaguara, Voramar, Imaginarium, Baula… I algunes que ja han desaparegut.

–Quin va ser el teu primer llibre?

-La Aventures de Potaconill. El vaig escriure en l’any 81, així que compteu si té anys.

-Els Il·lustradors del teus contes són amics teus, els tries tú?

–T’han inspirat els teus fill algun conte?

–Els contes, com els escrius, a mà o a l’ordinador?

–De xicotet a quins jocs jugaves?

–Jo no tenia quasi joguets, però tenia tot el camp i el carrer per a jugar. Jugàvem 1 Futbol, a fer cabanes (vam fer una una vegada amb basquets de fruita que tenia 11 habitacions i una entrada secreta) també jugàvem a fer harca, que era una bestiesa, consistia en anar a pegar-se pedrades amb els tiradors o a mà. I quan plovia jugàvem amb el “Juegos reunidos Geyper”, amb una·lecció de jocs de taula.

–Quin ès el millor escriptor per a tu?

–Eres feliç escrivint?

Celebrem amb nens i adults la vigília de Reis. Coneixerem més de prop el Escriptor i Contacontes Valencià amb més prolífica obra en relats infantils, que s’han editat en les cinc llengües d’Espanya i en altres idiomes forans. Introdueix-te en el fascinant món dels contes, de la mà de LiterNauta TV. Connecta’t, ingressant a la següent adreça web: www.liternauta.es